Archivo de la categoría: Valencià

Visantet i Visanteta

@nandopilgrim

1.

Visantet remugava a soles coses inversemblants que només ell entenia. Ara, a la vellea, quan ja no li quedaba cap família al poble perquè el seu nebot s’havia emportat a la seua germana a la ciutat, segons deia perque volia cuidar millor de sa mare que estaba fent-se ja major, Visantet tenia que apanyar-se-les tot sol per fer-se el dinar i el sopar i llavar-se la roba.

I des de feia un temps que havia començat a parlar a soles. Parlava de moltes coses, del gos que tenia quan era xicotet, de l’haca que se li va morir fa poc, del bancal que ningú ja anava a cuidar ni a dur-lo a pegar una miradeta de tant en tant. Els xiquets del poble quan passaven a prop del seu portal, on seia a la fresca allà a boqueta de nit quan ja no calfa tant el sol, de vegades deixaven de prestar-li atenció a la pilota i se’l miraven, entre divertits i temorosos. Vicentet no s’havia portat malament amb ells mai de la vida pero últimament semblava un poc més empardalat del normal. Que ja és dir.

I parlava molt de la guerra, aquella que tant de mal va fer a tantes cases i famílies, i sobretot parlava de Visanteta. Però d’això ningú ho sabia, perquè quan parlava de Visanteta baixava la veu més encara, i el remor de la seua veu es perdia en un gemec suau que solia acabar en una llàgrima asomant-se entre els ulls blaus que tenia i el nas, eixe amb tanta personalitat que li marcava la cara desde ben menut.

Perquè Visantet no havia oblidat mai la Visanteta, i com havia d’oblidarla, si la veia passar cada dia per la porta de sa casa?

Cada dia, per anar a missa de nou.

I ella ni el mirava, però de bon segur que sabia que ell estava allí, assegut a l’entraeta, amb la cortina del carrer mig alçada. O això volia pensar ell, que ho sabia.

Visantet maleïa tots el dies aquell matí que se’n va anar tot il·lusionat a la guerra, al front de Teruel, a lluitar per la pàtria i la llibertat. Tenia moltes anecdotes d’aquells dies i moltes històries que contar, però anaven oblidant-se-li i se li barrejaven amb altres que havia sentit i escoltat a la presó a altres companys que, com ell, fóren apresats pels franquistes abans de poder fugir-se’n d’aquell desgavell.

Va tindre sort, no obstant, el dia que confinat amb molts més a una cel·la d’una plaça de bous, al canvi de guardia un tinent el va reconèixer ja que venia del poble del seu pare i l’havia vist créixer desde xiquet. A la nit i emparats per la foscor ell i dos més pujaren a un carro i els enviaren al poble sense tindre l’honor (segons deien les males llengües) de rebre l’estocada de gràcia per part del mateix Manolete.

Llavors el seu cor tremolava d’esperança i de por alhora, i de ganes de tornar a veure la seua estimada Visanteta, i d’abraçar-la, i de donar-li el cordell amb la imatge de la Mare de Deu dels Desemparats que portava el seu germà sempre damunt, abans de que l’abatiren a tirs en la serra de Saragossa i que li havia confiat per que li’l tornara a Visanteta, dient-li que cuidara de la seua germana ja que a ell se li escapava la vida en aquella inutilitat de contesa, pobre Boro, que encara era un xiquet.

Malgrat els molts esglais patits pel camí arribaren a casa sans i estalvis, i només per descubrir que Visanteta s’havia casat el dissabte passat amb el Gabriel, un altre xicot del poble que també havia tornat del front i que sempre havia estat darrere d’ella, fins que va convéncer els seus pares i a ella també, quin remei, de que casar-se amb ell era la millor opció per a la xiqueta.

Visantet no havia pogut arrimar-se mai a ella ni dir-li res, i el dia que ho va intentar el Gabriel li va fotre una espenta que quasi el fa rodar carrer avall fins la sèquia.

I des de que va tornar la gent del poble no era la mateixa, i se’l miraven malament, i inclús algú li va insinuar que per culpa d’ell en el poble passà el que passà, sense que Visantet sabera a que es referia, perquè ell estaba presoner quan va ocòrrer tot allò i s’havia salvat de miracle, però ningú l’escoltava.

Al menys tenia sa germana amb qui vivia i l’hort per passar les hores, i els pardalets que anava a caçar i els feia criar per despres vendrer’ls a les fires d’altres pobles, i els dies, i els mesos, i els anys, perquè Visantet ja no va voler saber res de ningú, ni dels amics, ni de cap xicona que alguna vegada li va demanar que la traguera al ball de les festes d’agost.

I així fins que es va fer major, i es va quedar a soles del tot.

I totes les dies passava Visanteta per anar a missa de nou, i no el mirava, ni tan sols quan es va quedar vídua, i Visantet pensaba que ja no pagava la pena explicar-li-ho tot, ni tornar-li el cordell del seu germà, perquè a ell tampoc li restava molta vida i ja feia temps que havia après a dir-ho tot sense obrir la boca i a plorar sense que ningú el sentira.

2.

Visanteta eixia totes les dies de casa un poc abans de les nou del matí per anar a missa. Després tornava passant per la fruiteria o la carnisseria de Marieta, la seua cosina. Però al anar sempre pegava una volteta de més. En lloc d’enfilar el carrer Major i anar recta desde sa casa fins la plaça de l’esglèsia trencava per un carrer que tirava tort i que també donava a la plaça, però per un costat. No podia evitar-ho i a més amb la por sabent que el Gabriel s’enfadaria si s’enterava. Però com ell només havia anat a missa els diumenges i això si estava de bones, no li havia dit res mai. I ara, des de que s’havía quedat vídua ja no es preocupava. Però havia descobert que allò que la feia tremolar quan passava per eixe carrer no era la por de que el seu home li marmolara, i menys ara que ja no podia. Era el vore a Visantet assegut cada dia a l’entraeta de sa casa amb la persiana mig baixada. Només se li veien les cames, i a voltes mitja camisa d’eixes de ratlles que sempre es posava, sense fer distinció entre dies entre setmana i festes de guardar, però mai la cara. Ella se’l mirava de reüll i caminava més de pressa encara, sense voler.

I així totes les dies. Ja podia ploure.

Visanteta maleïa aquell matí en que Visantet se’n va anar disfressat de militar en un autobús en companyia d’altres joves del poble i dels voltants que havien baixat fins allí per anar tots junts. En aquell moment no hi havia tristor, els joves reien i cantaven i saludaven amb la gorra desde l’autobús, feliços i orgullosos d’anar a defensar la causa. A les noveletes que tenia ella a casa li semblava molt romàntic llegir sempre com una xicona esperaba enamorada a que el nuvi tornara de la guerra mentres s’intercanviaven llarguíssimes cartes d’amor. Però l’estimat de vegades tornava, i de vegades no, i ara Visanteta havera desitjat que Visantet no hi hagués pujat a eixe autobús. No volia cartes d’amor desde el front, s’estimava més anar a fer una volteta a l’era a boqueta de nit (sempre acompanyats del seu germà menut, faltaria més!) i seure al mur de la sèquia a escoltar com ell li explicava com era i com criava cada pardalet que sentien xiular.

Però se’n va anar.

I els dies passaven i les setmanes i els mesos, i de repent un dia les cartes deixaren d’arribar. Alguns joves tornaren al poble, derrotats i malferits, i poc a poc anaren arribant les notícies. Alguns no van tornar, i la xiqueta es va fer de plorar que pareixia que se’n havía eixit el marge.

I el Gabriel, un xicot del poble de bona familía que havia aconseguit tornar sà i estalvi de la guerra va començar a fer tractes amb el seu pare per les terres i els animals, i va anar arrimant-se a Visanteta, que no el volia ni vore, perquè el Gabriel anava contant pel poble que Visantet havia resultat ser un traïdor i que els va vendre a tots allà a la serra de Saragossa, on el pobre Boro havia trobat la mort sent encara un xiquet, el seu xiquet, aquell que els acompanyava a l’era sempre corrent i tirant pedres a gats i gossos. I ella no s’ho creía, però poc a poc s’ho va anar creguent i quan son pare la va manprendre per davant i li va dir que ja estaba be de tant de plorar i de fer la mà, que ja estaba en edat de casar-se i que el desgraciat ixe no havia de tornar al poble i més li valdria que ni se li ocurrira, i que el que tenia que fer era casar-se amb el Gabriel que era bon xicot i amb ell no li faltaría mai de res, ella va cedir.

I just una setmana després de la boda va tornar Visantet. I aleshores se li va barrejar tot al cor i tornava a plorar quan ningú la veia i es quedaba a soles, plorava de ràbia, de por, d’alegria i de tristesa, tot alhora, i va arribar a pensar que el que li passava es que s’havia tornat boja.

Visantet ja tenia la fama feta al poble abans d’arribar, i quan va tornar, ningú li ho va posar fàcil. Ell feia la seua vida sense molestar a ningú i mai li va dir res. Ella, les poques vegades que se’l va trobar pel carrer no es va atrevir de mirar-li a la cara.

I així pasaren els anys, i la vida, més be o més mal, amb més o menys penúries típiques de la posguerra, de la fam i del régim, va anar transcorrent sense tindre massa sal ni massa sucre. El Gabriel no va ser capaç de donar-li mai un fill i en el temps, ni de intentar-ho tampoc, ja que va començar a beure més diners dels que guanyava i a donar-se a la mala vida. No parlaven mai de la guerra, encara que també fòra cas, per a lo poc que parlaven, i ella es va quedar amb les ganes de preguntar moltes coses.

I després va morir el Gabriel, i allò la va aliviar d’una manera que no se l’esperava, malgrat de ser i de considerar-se una bona cristiana sabia que anava a estar millor així.

Però tampoc s’atrevia a anar a parlar amb Visantet i preguntar-li com estaba, i més ara que la germana se’n havia anat a la ciutat amb el seu fill major perquè estava delicada.

Fins que un dia va pensar que ja estava be de tot allò i al anar a missa de nou tornà a passar com cada matí pel carrer de Vicentet i es va parar davant de la cortina mig alçada, però ell no li va dir res. Va mirar a banda i banda del carrer i no va vore ningú més, i es va acostar a la porta espaiet per si estava dormint i va alçar la persiana.

Visantet estava assegut a l’engrunsadora on seia tots els matins,  mortet i amb mig somriure als llavis, i en la mà tancadeta asomava una medalleta de la Mare de Deu dels Desemparats, que ella de seguida va reconèixer, i no li va fer falta preguntar res més.

Els valencians som d’un altra raça

@nandopilgrim

Aquest article no tendria el perquè escriure’l, la veritat. M’agradaria que no fera falta. Perque, malgrat ser una persona que s’apassiona amb el que li agrada, en la majoria de coses intente ser prou moderat amb les meues opinions. També es cert que quan crec en una cosa, la defenc a capa i espasa i tot el que calga, però he d’estar ben segur. Es per això que els extrems no m’agraden, no crec que porten res bo i els radicalismes son perillosos.

I últimament me n’he adonat de que hi han situacions que fomenten els malentesos i quasi quasi la violència gratuïta.

Fa poc vaig estar a Monòver i vaig llegir a un periòdic alacantí una de les nomenades “cartas al director”. Un home es queixava de que al nostre territori (digues-li país, digues-li comunitat, no anem a discutir per això) s’està donant més importància al valencià que a l’anglés, per exemple. Deia que el valencià era una llengua inservible i ho feia posant un exemple del qual no me’n recorde i quasi que millor perque era ofensiu. Que el que vullga estudiar-ho que es busque el mitjans i que s’apanye, que estudiar això era perdre el temps. Segurament a aquest individu li pareixerien molt acertades les declaracions de la Carolina Punset quan va dir que “hablar el valenciano es volver a la aldea” i que la pobra dona se’n ha tingut que anar d’Altea perque “el pueblo es muy bonito, pero sólo se soporta en verano cuando la población es extranjera, ya que el resto del año la gente me habla en valenciano y me dan jaqueca”.  No sé jo si serán familia, però ambdós casos em pareixen un poc extrems i destrellatats.

Altea, com pot donar "jaqueca" un lloc així?

Altea, com pot donar “jaqueca” un lloc així?

L’endemà mateix vaig estar amb un amic de Talavera que va vindre uns dies de vacances en Aiora, visitant a una amiga seua que fa poc s’ha establit allí i té dos xiquets de set i deu anys. La xica no està en contra de que els seus fills aprenguen valencià a l’escola, però es queixava (i amb raò) de que els seus fills, que naturalment no estàn al nivell dels xiquets del poble en la matèria no el poden aprendre perque com no tenen cap base de valencià els posen en un aula a banda amb xiquets amb el mateix problema a fer els deures d’altres assignatures. I… ja? Eixa es la sol·luciò? Després que passarà, suspendràn els xiquets per no saber valencià o simplement els passaràn de curs? I un altra cosa, eixos xiquets tenen sis hores a la setmana de valencià, sis, per contra en tenen una només de música (que deuria de ser de les més importants per al correcte desenvolupament de les aptituds dels xiquets) i un altra de dibuix. I una de Cultura Valenciana, és clar.

Es evident que el sistema educatiu que proposava l’anterior i malograda consellera de Cultura atacava directament les linies en valencià i no fomentava per a res l’ús de la nostra llengua i cultura, però fotre, es que d’un extrem pasem a l’altre amb bastant facilitat i no crec que siga positiu per a ningú, deuriem d’estudiar un terme mitjà que no siga tan invasor de les hores lectives i menys amb xiquets tan xicotets, que pot ser necessiten un poc més de tot ara que encara estàn a una edat que l’escola i estudiar fins i tot els agrada.

I per acabar vos comente el que em va passar a mi mateix l’altre dia i pel Facebook, que es pot quedar en anècdota o potser molt greu, encara no sé molt be com qualificar-ho. Vaig publicar un record d’estos que et suggereix l’aplicació i era en valencià, ja que com tinc la sort de ser bilingüe doncs publique segons m’abellix en cada moment. I no sé com, allò ho va llegir una dona (segons el seu mur era d’Oviedo) i em reballa, imperativament, que “hable castellano y si no que les cuente mis cosas a los de mi raza sin molestar a los españoles”. Los de mi raza, quasi res, i la paraula españoles en majúscules. Vaig flipar prou. Li vaig explicar el meu punt de vista sobre el seu comentari i em contesta que perdonara el error, que es pensaba que jo era català. Bonica manera d’arreglar les coses. I que te que vore? Em pregunte jo, i a ella també, però a això ja no em va respondre.

12165756_10207723675000693_1898959670_n

12086823_10207723675520706_488167200_n

Ara mateix la situació a Catalunya es ben delicada, però es un problema que han de batallar els catalans amb qui corresponga, la resta de la gent, sigam valencians, asturians o canaris podrem tindre cadascú les nostres opinions igual que opinem sobre si es millor la cassalla o el herbero o si ha de jugar Alcàcer o Negredo o ambdós, però eixa violencia gratuïta, eixe atac sense motiu pel simple fet de parlar una llengua que al cap i a la fi es la meua, d’on ve? On naix això?

Lamentablement em sembla que, a banda de les opinions personals, les manipulacions als mitjans de comunicació són prou greus com per a que la gent agarre conciència d’una realitat falsejada que fomenta l’odi i els separatismes, la intolerància i la falta de comprensió. No es debades que fa poc eixiren els resultats d’un estudi sobre els mitjans de comunicación més manipulats del món i Espanya anava figurava en segon lloc, només superada pels Estats Units. Ací vos deixe l’enllaç de la noticia (espere que siga fiable):

http://periodistas-es.com/medios-espanoles-los-menos-fiables-segun-la-universidad-de-oxford-55863

I per anar acabant aquest despropósit vaig a subscriure unes paraules del genial humorista, periodista i showman de Sueca Eugeni Alemany, que se’n va anar fins a Sillicon Valley fa poc a demanar que ens posen al WhatsApp l’emoticono de la paella valenciana:

Eugeni Alemany

Eugeni Alemany

“Si el 9 d’octubre Jaume I no haguera conquerit València, ara estarem pendents d’aconseguir el #kebabemoji. I, sabeu el millor? Estariem igual de acomboiats i il·lusionats! Al final, l’important no és el què som, sinó el com som.”

 

I té tota la raò del món. Primer siguem persones, que falta fa, i desprès ja vorem.

Sobrevivint a Borja Penalba

@nandopilgrim

Fer de xofer de Borja Penalba es com ser el xofer de Onassis o de París-Hilton. Mola. No saps mai què va a passar ni què vas a fer, però coneixes gent interessant i t’ho passes d’allò més bé pel camí. I jo he tingut la sort de gaudir d’aquesta experiència.

La veritat es que d’un temps fins ara em sent afortunat per moltes coses, com ha estat aquesta. Vaig conèixer a Borja arran de l’enregistrament d’un videoclip amb Andreu Valor i hem coincidit en alguns concerts i sopars, però quan va escriure pel facebook que necessitava algun voluntari per fer el trajecte Alcoi – Mataró la nit del 4 al 5 de juliol de 2015 no m’ho vaig pensar gaire, ja que els plans que tenia per diumenge no m’agradaven massa i aquest semblava interessant. Així que em vaig oferir per fer de “runner” nocturn. De tant en tant necessite eixir de casa (sí, un poc més, encara que la gent em diu que a mi no em caurà el sostre damunt) i fer un viatge llampec com aquest per desconnectar del tot, encara que siga per unes hores.

La idea era eixir d’ Alcoi dissabte després de sopar, arribar a Argentona (a prop de Mataró) per dormir unes hores. Borja tenia dos bolos el diumenge amb l’espectacle Ovidi³ i el dilluns assaig tot el dia a Barcelona amb Maria del Mar Bonet, així que jo tornaria sol després de dinar, ja que el dilluns tenia dia lliure i volia aprofitar el matí visitant la Ciutat Comtal.

Eixa era la idea. Ara bé, en la pràctica…

En acabar de treballar el dissabte vaig fer una bona migdiada, amb previsió d’una nit un poc llarga (il·lús, un poc), una nit que començava a Alcoi amb el concert que tancava la gira “Malgrat la pluja” de Andreu Valor. El concert va ser espectacular, emotiu, com sempre que es junten al escenari músics que actuen amb el cor. Després, sopar amb la banda i algunes copes (jo no, es clar). Però, clar, a l’hora d’eixir d’Alcoi, Borja parlà amb Meritxell Gené, que estava a Xàtiva perquè havia actuat a la Plaça de Sant Jaume, i anàrem a vore-la. Deixàrem a ma mare a sa casa. Ma mare, que havia vingut també al concert i per poc se’ns ve a Mataró, perquè Borja no coneixia l’esperit aventurer de la doneta, i quan li ho va proposar li faltà l’aire per afegir-se al comboi.

Així que, tocant les dues de la matinada arribàrem a la Plaça del Mercat de Xàtiva, on trobàrem a Meritxell en companyia de Neus, la germana de Feliu Ventura, qui també es va afegir a la festa poc després. Tancàrem els pubs i se’n anàrem a “ca’ la tia” dels Ventura per acabar allà la vetllada xativina. Unes cerveses, Meritxell a la veu i Borja a la guitarra. Un privilegi.

11802017_10207172072490975_1551233345_n

Borja Penalba, “el cantant”

A les cinc de la matinada decidírem marxar, ja que ens venia justet de temps per arribar a la prova de so del primer bolo. #VivintAlLímit

Carretera i manta, Borja es va dormir de seguida al cotxe i jo em vaig posar música… La pitjor hora per conduir és el canvi de llum, però amb una parada i un cafè es va suavitzar la cosa, però abans d’arribar a Argentona vaig conèixer una de les tortures xineses (per procedència i a efectes pràctics també) més dolentes que poden existir hui en dia: L’alarma-despertador de Borja Penalba.

Sort que s’havia deixat el telèfon a la vista, perquè ell ni es va adonar. Però… i apagar-ho? Encara no sé com es fa això, només podia anar silenciant la alarma cada deu minuts fins que arribàrem a casa de la Gemma en Argentona, vora les 9 del matí.

La Gemma es una xica alta, rossa, molt agradable. Va ser una amfitriona esplèndida, i va fer que em sentira com a casa.

Desdejuni, dutxa ràpida i cap a Mataró. El concert era en el Cafè de Mar, un lloc bonic i recomanable, i juntament amb Borja el cantant, hi actuaven David Caño l’artista i David Fernàndez el pallasso. Així es presenten als concerts, no m’ho he inventat jo (V. Autocrítica i Crítica d’Ovidi Montllor). Només entrar, sorpresa: penjada darrere d’ ells moltes samarretes de suport a causes socials o reivindicatives com la primera que vaig vore: “Xàtiva renaix de les cendres”.

11774319_10207172072650979_1148398429_n

David Caño, “el artista”

1ª diferència de conceptes valencià-català: una clara de llima es allà una clara amb llimona. Pensava que no aconseguiria entendre’m amb la cambrera però finalment ho vaig aconseguir. Creia que llimona era la gaseosa, però no.

5-VII-2015 12h. El concert (Ovidi, mos i carícia) era un homenatge als vint anys de “vacances” d’Ovidi Montllor i no sabia molt bé que anava a trobar-me, però em van deixar bocabadat. Una barreja de cançons, poemes i emocions que ens arribaren fins l’ànima; cançons que coneixia i d’altres que no, ben interpretades pels tres intèrprets. La veu i la guitarra de Borja, la passió de David Caño i l’emotivitat de David Fernàndez feren d’aquell matí un moment inoblidable d’aquells que m’ensenyen a valorar la sort que tinc de conèixer la gent que conec i de fer les coses que faig. I fins l’ ànima em va arribar el moment en que Borja, agraït per haver-li portat fins allà, va contar en el concert la història del viatge i em va dedicar “Perquè vull”. Va aplaudir tot el públic i em van fer enrogir de vergonya. Després del concert va haver-hi gent que se’m va acostar a donar-me les gràcies per haver conduït tota la nit perquè Borja puguera estar a l’hora, com va ser el cas d’una dona major, molt graciosa, o el Roger, molt xerraire i molt simpàtic, o també Laura Borràs, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, que havia acudit fins el Cafè de Mar per gaudir del concert, i és una dona molt agradable que em va caure bé de seguida.

11798365_10207172072290970_1520032616_n

Tres grans artistes i la samarreta de Xàtiva a l’ esquerra

Després de l’actuació anàrem a dinar al Lasal del Varador de la platja de Mataró, un lloc bonic on es menja be, però… demanàrem paella de marisc.

Cristina, la dona de Roger, seia al meu costat i em preguntà si estava segur de demanar paella per aquelles latituds, i jo li vaig respondre que ho feia per poder criticar amb propietat. Quan vam acabar, el Roger m’interpel·là: –Valencià, com està la paella???

La veritat es que estava bona, molt bona, però allò no era paella.

Era arròs i marisc, i trossos de peix, però no era paella. Per a ser paella li sobrava caldo i calamar, i li faltaven pèsols, mero i gamba roja.

Estava molt a gust, la companyia era molt bona, però les hores sense dormir començaven a notar-se ja massa, i el calor també pesa.

2ª diferència conceptes valencià-català: no demaneu un “cafè del temps”, sinó un “cafè amb gel”. Vaig vore que la majoria ho demanava així i no me la vaig jugar altra volta. Gemma, molt atenta, m’ho va explicar.

11787280_10207172072690980_1617723089_n

El que realment em salvà la vida després del dinar -que es va allargar fins les sis de la vesprada- va ser el bany a la mar. Roger, Cristina i la filla, juntament amb Laia, que es la dona del poeta i anava amb els seus fills, dos bitxos de “cuidao” i la seua germana, Àngela, em van convèncer per quedar-me a la platja amb ells abans d’anar cap al segon concert, que era a les set. I va ser la millor decisió del dia. L’aigua estava freda, boníssima, ho vaig agrair barbaritats. Vaig renàixer gaudint d’una mar refrescant, que me feia molta falta. Si no m’ho arriben a dir, ni ho havia pensat, i tinc que afegir que l’amabilitat de la gent que he conegut en aquest viatge és una cosa que no se m’oblidarà fàcilment: la naturalitat, la música, la cultura, fer les coses de cor, són conceptes que et donen un clima càlid on jo, que no coneixia a ningú i no havia estat mai allà em vaig sentir realment bé. És molt gratificant vore com encara queda gent d’aquella que t’ofereix un somriure, una paraula, un gest amable sense demanar-ho ni esperar res a canvi. Moltes vegades dubte de la humanitat de les persones, però vivències com aquesta em reafirmen en l’esperança i en la lluita. I no em fa por que la gent que puga llegir açò pense que sóc massa sensible o sentimental… Valorar tot aquest tipus de moments fa que tot tinga més gust, com la nectarina que m’oferiren després del bany i que estava deliciosa.

3ª diferència  conceptes valencià-catalá: em van preguntar l’hora, i vaig haver de respondre “al meu poble les set menys quart, ací no sé molt bé com es diu”. Allà eren tres quarts de set…

11721849_10207172072850984_41096434_n

David Fernàndez, “el pallasso”

Després del concert de les 19h. (on aquesta vegada va ser David Fernàndez qui em va dedicar la cançó, segurament perquè Borja ja estava al límit de les seues forces, conseqüència de les hores acumulades i de donar-ho tot als bolos).

Sopàrem al mateix Café de Mar i cap a Argentona a dormir, per fi, 30 hores després.

L’endemà vaig marxar cap a Barcelona amb tren des de Cabrera de Mar (quin lloc més bonic, ho sé perquè buscant l’estació em vaig equivocar i vaig fer una volta pel poble) i Borja es va quedar a Argentona repassant l’assaig que havia de fer amb la Bonet. Ell acudiria després a Barna… Llavors la teoria ja començava a fallar perquè havia decidit esperar a Borja fins que acabara l’assaig i dur-li després a València. Hora aproximada d’eixida sobre les sis o les set de la vesprada (il·lús, de nou).

Em vaig passar el dia passejant per Barcelona, no havia estat mai. Poble Sec, les Rambles, la Plaça Catalunya, Palau de la Virreina, la Boqueria o Mercat de Sant Josep i dinar a la Rambla del Raval. Després volia pujar a Montjuïc, però el funicular patia una avaria i no va poder ser, així que em vaig dirigir cap a la Sagrada Família per vorer-la al menys per fora i a patejar altra volta. Calor i guiris per avorrir, allà a Barcelona… això tampoc se m’oblidarà, va haver un moment que vaig tindre que entrar a una tenda de roba per poder respirar un poc. Poca broma.

Finalment Borja i la Bonet acabaren d’assajar vora les vuit de la vesprada. Vaig quedar amb ell a la Plaça Osca, darrere de l’Estació de Sants i, com no podia ser d’una altra manera, encara ens férem dos cerveses i vaig aprendre uns versos d’una cançó que cantava Chavela Vargas: “Tú me acostumbraste”. Més emocions, per si en portava poques a sobre.

Tornàrem a pel cotxe a Cabrera i vingué Gemma a sopar amb nosaltres a un altre xiringo de platja, on s’estava de meravella, de nit, al costat de la mar. Un lloc agradable, la lluna, bona conversa… De fet, quasi ens hi quedem. Quan s’adonàrem ja era la una de la matinada.

Així que de nou carretera i cap a casa. Encara em va fer Borja un regal: tornant amb el cotxe vaig posar un disc de Sabina i es va arrancar a cantar “Diecinueve días y quinientas noches” sencera. Això no passa tots els dies!

A les cinc del matí arribàvem a València, i aleshores va ser quan Borja em va dir que ja que m’agrada escriure, podria fer el relat del cap de setmana intens que havíem viscut.

I ací està.

Si em llegeix alguna de les persones que la música va fer que es creuaren al meu camí aquells dos dies: Gràcies per tot, gràcies de tot cor.

11798269_10207172072050964_459508984_n

No vos els perdeu si teniu ocassió

Els llibres obscurs

@nandopilgrim

Quin títol més bonic. Els llibres obscurs. Però realment així els he vist des de sempre. I els llibres són una cosa que arriben quan arriben, encara que jo tinc la teoría de alguns arriben quan et toca. Ni prompte ni tard. I tota la vida he tingut al cap dos llibres que per alguna raò o altra, no he llegit fins ara. Dos llibres que es poden relacionar d’ alguna forma, diferents en les històries però pareguts en el fons. Missatges, moralitat… cada ú que busque el que vullga, jo llig per entretindre’m, per enfonsar-me en un viatge diferent cada cop. Dos llibres que sempre els he tingut al cap… menys quan entrava a una llibrería. Per això em sorprèn que malgrat saber que estaven ahí, els he llegit molt després de saber que existien.

Pareix que estiga presentant dos llibres deconeguts i meravellosos, però no es aixi. Són ben coneguts. El retrat de Dorian Gray i L’ home invisible. S’ han fet películes, series, versions… tot molt lluny dels originals.

I perquè m’ atrauen?

No ho sé ben cert. Són dos històries… curioses.

H.G. Wells va escriure sobre l’ any 1897 L’ home invisible. Una novela que tracta de com Jack Griffin, un estudiant de medicina, descobreix una fòrmula per alterar l’ índex refractiu dels objectes, aconseguint que estos deixen d’ absorbir la llum i tornant-se invisible a l’ aplicar l’ experiment sobre ell mateix. I per a que ho utilitza? invisible 2Per robar, matar i intentar instaurar un regne del terror. Res de bo, vaja. La seua natura humana l’ impulsa a buscar el plaer fent el mal.

Més o menys el mateix que li passa a Dorian Gray. Oscar Wilde ens mostra un jove modèlic i agraciat que desitja un día no perdre mai eixa aparença juvenil i bella. I ho logra mitjançant un quadre pintat per un amic. Però arran de ser inmortal s’ avorreix… i comença a decaure moralment fins ser capaç de les més espantoses atrocitats. Per què? Per la seua naturalesa humana, llògicament. Altravolta, tantmateix com Jack Griffin.

Dos llibres escrits amb poca diferència de temps (1897-1890) per dos escriptors britànics en la mateixa época, el segle XIX, un segle important, dels canvis, dels obrers, de la revoliciò industrial, del progrés, i curiosament, aquests dos escriptors ens retraten la miseria de l’ ànima humana.

dorian gray I jo em pregunte: i qualsevol persona que se li otorga algún poder, ha d’ acabar igual?  Utilitzant-lo per a fer el mal?

Tan roín es la raça humana, que no sabem buscar l’ avantatge d’ un fet extraordinari si no  es per a cometre barbaritats?

M’ agradaria pensar que només són dos noveles de ficciò i que, al final, ambdós  protagonistes troben el que es mereixen però… quanta gent hi ha al món amb poder de  canviar les coses, i no ho fa? Molta més que la que sí que pot i ho fa.

Sembla pesimista aquest final d’ article, però es el que hi ha. Ho sent.

P.D. Si algún día teniu algún poder, allunyeu-se de mi 😉