La carta

Hui m’han escrit.

Portava tota la vida esperant aquest moment, i, per fi, hui ha arribat el dia. I, tal com jo volia, és una declaració d’amor. D’amor i de penediment.

Està clar que la persona qui ho ha escrit feia uns dies que romania turmentada. Els remordiments per les coses que ha fet malament, la nostàlgia pels moments viscuts junts, l’enyorança de tindre al costat a qui més t’estimes.

De vegades passa per la vida d’algú una persona que marca eixa ànima per a sempre. De vegades és mutu, ix bé i poden viure junts per sempre, o almenys una gran part de la seua vida, compartir anys de vivències i experiències, formar una família si es dona el cas, envellir al mateix temps si cap malaltia s’interposa. D’altres, però, no és mutu, i aleshores sempre hi haurà una de les dues parts que se sentirà insatisfeta, que li faltarà alguna cosa i necessitarà volar més alt, explorar nous horitzons i gaudir d’unes vistes on mai podrà arribar si continua ancorada a un esperit que no està al seu nivell. És inevitable, i quan una relació es trenca o es finalitza per aquestes causes és inútil buscar qui ha tingut la culpa, de res serveixen les acusacions, ja que la natura de cadascú és qui determina el seu camí. I trobe que s’ha de fer cas a la natura, volar quan l’ànima ho demane i no deixar que es marcisca per la mateixa por a alçar el vol.

I quan passa això que he dit abans, això de què una ànima es queda marcada per sempre per l’empremta d’una altra, és com un tatuatge interior, no visible, que l’acompanyarà al llarg del pas del temps. Perquè mai podrà trobar una mirada com eixa, amb uns ulls per a perdre’s en la seua immensitat, una pell on recórrer tot un mapa de sensacions meravelloses i úniques, el fet de sentir-se a casa quan eixa persona és a prop. Hi ha gent que no arriba a sentir aquestes coses mai, en tota la seua vida. És trist, clar, per això cal aprofitar cada moment de felicitat que passe tan a prop com per a poder-lo agafar. I no tindre por de viure’l, això també és important.

Se sol dir allò de què el destí de tots nosaltres està escrit, que està marcat a les estrelles, que ningú no se’n pot fugir. Fins a quin punt s’ha de creure en açò? S’ha dit i repetit tant que la gent s’ho empassa com una veritat absoluta, sobretot quan arriba l’hora de justificar qualsevol desgràcia que els ha succeït i que, és clar, semblava inevitable perquè hi ha coses que no les poden veure vindre. Però… i si només fora això, que no les han vist vindre? Possiblement és que costa molt més obrir els ulls i adonar-se’n de les imperfeccions quan es tracta d’un mateix. Quantes coses es podrien haver evitat només tenint en compte les pròpies errades? Jo crec que sí, que tots tenim un destí, és clar, però pense que fer-lo possible o no només depén de cadascú i les seues decisions. No se li pot culpar a l’Univers, a les estrelles o a la mala fortuna tot allò que passa i que haguérem desitjat que no passara.

Ara mateix deuria baixar de la lluna i reprendre el fil de què estava contant… que és que hui m’han escrit. Això és ara mateix el més important, el sentit de la meua vida, el que tant de temps he desitjat. Paraules d’amor, com diu la cançó, senzilles i tendres. Records, moments viscuts, malentesos, penediment, desig de reconciliació.

Dolor. Dolor de perdre a la persona estimada, dolor del buit, de l’absència, dolor de tot allò que donava sentit a la vida i que ara no hi és. Preguntar-se si té sentit continuar lluitant, o inclús respirar, davant d’eixa solitud. Enfrontar-se a ella cada matí i cada nit, que és encara pitjor.

Promeses de canvi, de tot allò que no tornarà a passar, excuses i justificacions per a comportaments dels quals avergonyir-se.

Abraçar a la persona estimada per darrere mentre contemplaven junts el capvespre, viatjar per descobrir indrets desconeguts, gaudir d’una nit de lluna plena a la vora de la mar.

Aquestes paraules han estat escrites per una d’eixes ànimes marcades per l’empremta d’una altra, i me les han escrites a mi. Després m’han clavat a un sobre i, amb un segell, m’han depositat a la bústia.

Soc afortunada, ja ho crec, s’ha complit el meu somni, m’han escrit i m’han enviat, però no serà completa la felicitat, ja que malgrat que el carter em deixe a la direcció indicada, el remitent no sap que ella ja no viu allí.

4 comentarios en “La carta

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s