La xica sense nom que mai envellia

Eixa xica, a la que ningú havia vist mai pel poble, havia deixat sense paraules a Marcel·lí quan aquest la va veure ballar enmig de la plaça a les festes del poble. Tindria uns vint anys, com ell, i Marcel·lí, que només pensava a gaudir del temps d’estiu en la companyia dels seus amics, bevent i fent l’haca i acudint a totes les festes dels pobles dels voltants en agost abans de tornar cap a la universitat, no podia deixar de seguir amb la mirada els volantins d’aquella falda, els plecs de la brusa, els cabells solts que li queien esvalotats per l’esquena. Fins i tot va oblidar-se de beure el cubata que sostenia entre les mans i que va acabar per escalfar-se i els gels van aigualir la beguda.

A Marcel·lí se li va fer de dia així, i els seus amics, beguts com anaven, ni se’n van adonar. La xica va desaparéixer, com la resta de la gent, l’orquestra, els seus amics i tot el món que allí hi havia. Va arribar la claror de la matinada i es va trobar assegut en un brancalet de pedra de la casa d’algú que no coneixia, gaudint de la fresca brisa de la matinada i escoltant les oronetes i els teuladins que començaven la seua rutina diària d’anar i tornar pels nius, els bancals i les teulades. El soroll d’una poalada d’aigua bruta enmig de la plaça que una dona major havia reballat després de netejar casa seua malgrat les hores que encara eren, el va traure de la seua abstracció. I llavors va caure en què ni tan sols li havia preguntat a eixa xica el seu nom.

Deu anys després, acabat de complir els trenta, Marcel·lí ja era un home dret i fet, amb la carrera acabada, una bona feina, casat i amb “la parelleta” que desitjaven totes les àvies quan un fill seu formava una família per fi.

Però la crisi arribava per a tots i ell la va haver de patir com la resta. Un mal dia va agafar les maletes i va haver de pujar un tren que el portaria cap a la frontera amb França, cap a Portbou, on allí canviaria de tren per allò que el gruixut de les vies no era el mateix als dos països i després continuaria el viatge fins a arribar a Alemanya, on un amic seu que ja feia uns mesos que havia marxat, li havia aconseguit una feina de peó en una fàbrica d’electrodomèstics. Ell, tot un enginyer que havia eixit de la universitat per la porta gran, condemnat a treballar de peó com un vulgar aprenent. Però al remat sabia que això era millor que quedar-se i no tindre res.

En mirar per la finestreta del tren abans de marxar, hi va poder veure a l’andana a eixa xica que anys enrere li havia fet perdre la noció del temps una nit a les festes del poble. Plorava desconsolada, segurament el seu marit també partia en aquell tren cap a l’estranger. Semblava que per a ella no havien passat els anys. A la seua falda s’hi agafaven, tristos, un xiquet i una xiqueta.

Vint anys després d’allò les coses havien tornat a canviar i molt. Marcel·lí havia tornat a casa amb un bon grapat de diners i les coses al país s’havien recuperat una mica. Ara fins i tot podia gaudir de la tranquil·litat de les nits d’estiu en una caseta propera a la platja. Però aquella nit no tenia res de tranquil·la, aquella nit estava nerviós i preocupat, i és que l’endemà acompanyaria a la seua filla, la nineta dels seus ulls, fins a l’altar per entregar-la en matrimoni a un altre home. I encara que sabia que les coses eren així i així ho havia de fer que no ho podia evitar i que tot allò eren pensaments egoistes, no li feia gens de gràcia una vegada havia arribat l’hora. La xafogor i la humitat no ajudaven a dormir la nit anterior a la boda.

L’església estava magníficament adornada amb cintes blanques i flors de tots els colors, tots els que la núvia havia demanat. I com dir-li que no a la seua xiqueta! El retor esperava dempeus davant de l’altar i el nuvi al costat, somrient com si no s’ho acabara de creure. “Jo tampoc m’ho creuria, borinot, no sé què collons ha vist la meua filla en un xafaxarcos com tu” pensava Marcel·lí mentre somreia i avançava pel passadís al ritme de la marxa nupcial de Mendelssohn.

Quan estava a punt d’arribar als graons de l’altar, el cor quasi se li va parar. Allí entre tota l’exagerada immensitat de gent que els nuvis havien convidat a la boda, en primera fila i amb llàgrimes als ulls hi havia la mateixa jove amb la qual Marcel·lí somiava cada nit. Amb els seus vint anys, l’únic que canviava era el vestit, molt més elegant i triat amb molta cura per a l’ocasió, i els cabells, que lluïa arreplegadets en un monyo que encara li feia brillar més el seu bell rostre.

Després de complir els seixanta el cos ja li anava cara avall. Tot eren tecles per tots els costats. Marcel·lí visitava amb més freqüència el metge que a molts dels seus amics, però bo, ara que s’acabava de jubilar confiava en el fet que el descans i llevar-se molts maldecaps l’ajudarien a recuperar-se a poc a poc de tot el que li passava, que no tenia cap dubte que era provocat en gran manera per la feina i els entrebancs del dia a dia. Encara no li havia agafat el gustet a fer la partideta del dòmino al casino després de dinar i tot allò que se suposava que fa la gent quan es jubila, però també confiava que era qüestió de temps. Al cap i a la fi, ara tindria temps per a pensar en totes aquelles coses que sempre havia volgut fer i mai no havia pogut. Potser ara les hauria de fer a un ritme diferent del que en un principi tenia pensat, però i què més donava, l’important era fer-les i gaudir-les.

Però una vesprada d’eixes de dòmino i cremaet, Marcel·lí va començar a notar una punxaeta aguda que li pujava pel braç esquerre cap al cor, i de sobte, tot se li va fer fosc. A penes podia escoltar enmig d’aquella negror les paraules soltes que li arribaven dels companys de taula preguntant-li si es trobava bé. Un líquid calent i espés que li lliscava per la cara semblava sang, potser s’havia pegat un tro al cap en caure a terra. Després, la sirena d’una ambulància i sentir com el seu cos nugat a una llitera resistia els vaivens del vehicle li van dir que ja anava cap a l’hospital. En un moment donat, abans que es tornara a fer fosc del tot, li va semblar veure a una joveneta de vint anys amb els cabells solts i la falda de volantins que mirava cap a dins del corredor per on se l’emportaven a ell. Potser també tenia algun familiar malalt o li havia passat alguna desgràcia. Fos com fos, sempre tenia vint anys i mai havia sabut el seu nom.

A poc a poc, Marcel·lí anava tornant a distingir veus i sorolls al seu voltant. Semblava que estava tombat, prou còmode, la veritat, i una punxaeta a la mà esquerra li va indicar que li havien col·locat una via amb un degotador o alguna cosa pareguda. La foscor anava esvaint-se i se sentia tranquil. Algú li va agafar l’altra mà amb suavitat i estima. Marcel·lí va obrir els ulls a poc a poc i va descobrir al seu costat el rostre vell i ple d’arrugues d’una dona que el mirava entre preocupada i alleugerida. Nits sense dormir, pendent del seu estat, dels degotadors, de la seua respiració, havien donat una capa de cansament a aquella mirada amorosa.

I aleshores va reconéixer en eixe rostre vell i cansat a la jove de vint anys que havia estat present a tots els moments importants del camí que li havia tocat recórrer, de cada instant i de cada passada que havia donat, i Marcel·lí va plorar perquè no podia perdonar-se a si mateixa haver-se’n oblidat en eixos dies de foscor del nom de la seua companya de vida.

2 pensamientos en “La xica sense nom que mai envellia

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s