La biblia junto al calefón

A penes fa poc més de vint-i-quatre hores que Maradona és mort.

Ací a Espanya hi haurà gent a la qual la notícia se li’n fotrà, a altres els farà pensar (sí, hi ha gent que pensa inclús al nostre país) i a altres els haurà afectat. De tot hi ha, com a la vinya del senyor.

            Què era Maradona per a mi? Un referent futbolístic, res més, no el coneixia en persona. Quan la seua figura ja era prou controvertida encara el vaig veure per televisió al mundial dels Estats Units del ’94, l’últim partit que va jugar amb la albiceleste va ser contra Nigèria. Després, el van suspendre per dopatge i el van expulsar de la competició. Allò em va fer mal, ja que com a bon defensor de les causes perdudes, pensava que Maradona s’hauria pogut rehabilitar i que tornaria a jugar a futbol de la manera que jo només havia vist en vídeos, reportatges i documentals. Però no ho va aconseguir, i després d’allò tot va anar a pitjor en la seua vida.

            A ma casa l’afició al futbol ha estat sempre ben present. Aleshores Diego Armando era un dels déus d’eixa religió, amb el permís d’un altre argentí amb talent per a la piloteta: Mario Alberto Kempes. Amb el temps es pot arribar a entendre qui era i que significava Maradona per al seu país, malgrat que no podrem a ser conscients de la magnitud exacta d’açò, a menys que viatgem a l’Argentina i vivim allí un temps.

Diego Armado Maradona i Mario Alberto Kempes

            Però Maradona va ser més que un futbolista. Va ser un home misogin, maltractador, drogaddicte… i més coses segurament. Ja vos dic, no el coneixia en persona. Tindria els seus dimonis, com tots. Cometria errades importants al llarg de la seua vida, com tots, i possiblement és un mal exemple per a molta gent.
Per a mi, el millor futbolista de la història. Jo ho tinc clar, la pregunteta típica “Maradona o Pelè?”, Maradona, sense cap mena de dubte.

            Per a cadascú, el que vulga triar.

            A la meua infància, quan jugàvem al carrer o al pati de l’escola a futbol i formàvem les porteríes amb les motxilles sempre anàvem triant ídols per a emular. I allò era quan intentàvem ser els millors pegant-li patades a un baló, res més.

            Sense tindre-li gran estima ni que forme part de la meua família, la figura de Maradona sempre anirà associada a eixos moments de jocs i balonades, de discussions de veure qui es quedava amb el nom de la figura del moment (a mi el de Fernando no me’l podien discutir, encara que què més haguera volgut ell que tindre la meua qualitat) i a veure la reposició d’algun partit històric que de vegades et trobes per televisió i et deixa gaudir d’un moment a la història del futbol que, per ser (malgrat tindre tot el cabell blanc) massa jove no he pogut viure en directe. Moments que, en recordar-los, et fan somriure.

            Recordar: del llatí re-cordis, tornar a passar pel cor.

            I això és el que ha fet tanta gent, com jo, davant la notícia de la mort de Maradona: recordar. Tornar a viure algun moment de la seua vida que estiguera associat a la figura del Pelusa. Jocs d’infància, hores de televisió amb els pares, amb els avis, amb els germans, el mundial del ‘86 on va portar a la glòria al seu país i que, fora d’Argentina, va ser molt celebrat també per la simpatia que ens desperta eixa terra i la figura de Maradona en aquell moment.
            Però a les xarxes socials, als qui ens hem atrevit a mostrar un poc de dol per la mort de Diego Armando, se’ns ha atacat directament amb els arguments (de pes, tot cal dir-ho) sobretot el que va fer mal Maradona. Tot el que ja he esmentat abans i més coses. Com si pel fet de recordar la figura futbolística que per a nosaltres representa, estiguérem donant suport a totes les coses roïnes que va fer i justificant les errades que va cometre. I no és així, però si a tu, que la figura de Maradona mai t’ha suposat res en aquesta vida, et molesta que jo el recorde, millor calles i em deixes tranquil, així de fàcil.

            Quina superiorat moral té ningú per a dir-me a mi què de recordar i el que m’ha de suposar, o cóm he jo de reaccionar, sense tindre la més mínima idea del que realment significa per a mi?

            Quins són els teus “déus”?

            Què saps tu de la vida d’ells?

            Em fa mandra ara mateix posar-me a buscar exemples de totes aquelles figures que, en un moment determinat a les nostres vides hem idolatrat per alguna cosa i de les quals després ens n’hem assabentat que eren persones que hui en dia rebutjaríem als cercles del nostre entorn. I potser els hem tingut anys fent-mos companyia a la tauleta de nit en forma de llibre o de cassette. I de tots els gremis: música, literatura, política, art, dansa, cinema, esport i etc.

            Per cert, tots aquells que diuen que, a més, el Pelusa era un trampós per aquell gol que li va fer amb la mà a Anglaterra, són tots als qui no els agrada el futbol, perquè si no sabrien que els tramposos, per desgràcia, no s’acaben, i més al futbol actual. I, ei, que eren Anglaterra, s’ho mereixien, redéu.
I vaig a acabar recordant una cançó que li va dedicar Andrés Calamaro al seu ídol:

                                               Es un ángel

                                               y se le ven las alas heridas,

                                               es la biblia junto al calefón…

            La biblia junto al calefón. Això va ser Maradona per al seu país, el pa per a un poble desesperat, doncs, literalment, Maradona els alimentava. Pocs argentins se’n recordaven de la fam quan jugava la selecció. Va ser la fe quan ja no tenien esperança, va ser el déu a qui pregaven quan creien que ja ningú els escoltava, va ser tot mentre va ser.

            I això és el que la gent recorda.

4 pensamientos en “La biblia junto al calefón

  1. miguelinarra

    Que un individuo ascienda al Olimpo de los dioses por saber hacer malabarismos con una pelotita me parece que indica muy claramente la tristísima condición intelectual de la Bestia Humana; condición intelectual que explica que adquieran tanto poder individuos como Trump, Boris, Bolsonaro, los presidentes de Hungría, de Polonia… y tiro porque me toca.
    Como decía Mafalda, una compatriota mucho más brillante intelectualmente que el difunto futbolista, “Paren el mundo, que me apeo”.

    Le gusta a 1 persona

    Responder

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s