Visantet i Visanteta

@nandopilgrim

1.

Visantet remugava a soles coses inversemblants que només ell entenia. Ara, a la vellea, quan ja no li quedaba cap família al poble perquè el seu nebot s’havia emportat a la seua germana a la ciutat, segons deia perque volia cuidar millor de sa mare que estaba fent-se ja major, Visantet tenia que apanyar-se-les tot sol per fer-se el dinar i el sopar i llavar-se la roba.

I des de feia un temps que havia començat a parlar a soles. Parlava de moltes coses, del gos que tenia quan era xicotet, de l’haca que se li va morir fa poc, del bancal que ningú ja anava a cuidar ni a dur-lo a pegar una miradeta de tant en tant. Els xiquets del poble quan passaven a prop del seu portal, on seia a la fresca allà a boqueta de nit quan ja no calfa tant el sol, de vegades deixaven de prestar-li atenció a la pilota i se’l miraven, entre divertits i temorosos. Vicentet no s’havia portat malament amb ells mai de la vida pero últimament semblava un poc més empardalat del normal. Que ja és dir.

I parlava molt de la guerra, aquella que tant de mal va fer a tantes cases i famílies, i sobretot parlava de Visanteta. Però d’això ningú ho sabia, perquè quan parlava de Visanteta baixava la veu més encara, i el remor de la seua veu es perdia en un gemec suau que solia acabar en una llàgrima asomant-se entre els ulls blaus que tenia i el nas, eixe amb tanta personalitat que li marcava la cara desde ben menut.

Perquè Visantet no havia oblidat mai la Visanteta, i com havia d’oblidarla, si la veia passar cada dia per la porta de sa casa?

Cada dia, per anar a missa de nou.

I ella ni el mirava, però de bon segur que sabia que ell estava allí, assegut a l’entraeta, amb la cortina del carrer mig alçada. O això volia pensar ell, que ho sabia.

Visantet maleïa tots el dies aquell matí que se’n va anar tot il·lusionat a la guerra, al front de Teruel, a lluitar per la pàtria i la llibertat. Tenia moltes anecdotes d’aquells dies i moltes històries que contar, però anaven oblidant-se-li i se li barrejaven amb altres que havia sentit i escoltat a la presó a altres companys que, com ell, fóren apresats pels franquistes abans de poder fugir-se’n d’aquell desgavell.

Va tindre sort, no obstant, el dia que confinat amb molts més a una cel·la d’una plaça de bous, al canvi de guardia un tinent el va reconèixer ja que venia del poble del seu pare i l’havia vist créixer desde xiquet. A la nit i emparats per la foscor ell i dos més pujaren a un carro i els enviaren al poble sense tindre l’honor (segons deien les males llengües) de rebre l’estocada de gràcia per part del mateix Manolete.

Llavors el seu cor tremolava d’esperança i de por alhora, i de ganes de tornar a veure la seua estimada Visanteta, i d’abraçar-la, i de donar-li el cordell amb la imatge de la Mare de Deu dels Desemparats que portava el seu germà sempre damunt, abans de que l’abatiren a tirs en la serra de Saragossa i que li havia confiat per que li’l tornara a Visanteta, dient-li que cuidara de la seua germana ja que a ell se li escapava la vida en aquella inutilitat de contesa, pobre Boro, que encara era un xiquet.

Malgrat els molts esglais patits pel camí arribaren a casa sans i estalvis, i només per descubrir que Visanteta s’havia casat el dissabte passat amb el Gabriel, un altre xicot del poble que també havia tornat del front i que sempre havia estat darrere d’ella, fins que va convéncer els seus pares i a ella també, quin remei, de que casar-se amb ell era la millor opció per a la xiqueta.

Visantet no havia pogut arrimar-se mai a ella ni dir-li res, i el dia que ho va intentar el Gabriel li va fotre una espenta que quasi el fa rodar carrer avall fins la sèquia.

I des de que va tornar la gent del poble no era la mateixa, i se’l miraven malament, i inclús algú li va insinuar que per culpa d’ell en el poble passà el que passà, sense que Visantet sabera a que es referia, perquè ell estaba presoner quan va ocòrrer tot allò i s’havia salvat de miracle, però ningú l’escoltava.

Al menys tenia sa germana amb qui vivia i l’hort per passar les hores, i els pardalets que anava a caçar i els feia criar per despres vendrer’ls a les fires d’altres pobles, i els dies, i els mesos, i els anys, perquè Visantet ja no va voler saber res de ningú, ni dels amics, ni de cap xicona que alguna vegada li va demanar que la traguera al ball de les festes d’agost.

I així fins que es va fer major, i es va quedar a soles del tot.

I totes les dies passava Visanteta per anar a missa de nou, i no el mirava, ni tan sols quan es va quedar vídua, i Visantet pensaba que ja no pagava la pena explicar-li-ho tot, ni tornar-li el cordell del seu germà, perquè a ell tampoc li restava molta vida i ja feia temps que havia après a dir-ho tot sense obrir la boca i a plorar sense que ningú el sentira.

2.

Visanteta eixia totes les dies de casa un poc abans de les nou del matí per anar a missa. Després tornava passant per la fruiteria o la carnisseria de Marieta, la seua cosina. Però al anar sempre pegava una volteta de més. En lloc d’enfilar el carrer Major i anar recta desde sa casa fins la plaça de l’esglèsia trencava per un carrer que tirava tort i que també donava a la plaça, però per un costat. No podia evitar-ho i a més amb la por sabent que el Gabriel s’enfadaria si s’enterava. Però com ell només havia anat a missa els diumenges i això si estava de bones, no li havia dit res mai. I ara, des de que s’havía quedat vídua ja no es preocupava. Però havia descobert que allò que la feia tremolar quan passava per eixe carrer no era la por de que el seu home li marmolara, i menys ara que ja no podia. Era el vore a Visantet assegut cada dia a l’entraeta de sa casa amb la persiana mig baixada. Només se li veien les cames, i a voltes mitja camisa d’eixes de ratlles que sempre es posava, sense fer distinció entre dies entre setmana i festes de guardar, però mai la cara. Ella se’l mirava de reüll i caminava més de pressa encara, sense voler.

I així totes les dies. Ja podia ploure.

Visanteta maleïa aquell matí en que Visantet se’n va anar disfressat de militar en un autobús en companyia d’altres joves del poble i dels voltants que havien baixat fins allí per anar tots junts. En aquell moment no hi havia tristor, els joves reien i cantaven i saludaven amb la gorra desde l’autobús, feliços i orgullosos d’anar a defensar la causa. A les noveletes que tenia ella a casa li semblava molt romàntic llegir sempre com una xicona esperaba enamorada a que el nuvi tornara de la guerra mentres s’intercanviaven llarguíssimes cartes d’amor. Però l’estimat de vegades tornava, i de vegades no, i ara Visanteta havera desitjat que Visantet no hi hagués pujat a eixe autobús. No volia cartes d’amor desde el front, s’estimava més anar a fer una volteta a l’era a boqueta de nit (sempre acompanyats del seu germà menut, faltaria més!) i seure al mur de la sèquia a escoltar com ell li explicava com era i com criava cada pardalet que sentien xiular.

Però se’n va anar.

I els dies passaven i les setmanes i els mesos, i de repent un dia les cartes deixaren d’arribar. Alguns joves tornaren al poble, derrotats i malferits, i poc a poc anaren arribant les notícies. Alguns no van tornar, i la xiqueta es va fer de plorar que pareixia que se’n havía eixit el marge.

I el Gabriel, un xicot del poble de bona familía que havia aconseguit tornar sà i estalvi de la guerra va començar a fer tractes amb el seu pare per les terres i els animals, i va anar arrimant-se a Visanteta, que no el volia ni vore, perquè el Gabriel anava contant pel poble que Visantet havia resultat ser un traïdor i que els va vendre a tots allà a la serra de Saragossa, on el pobre Boro havia trobat la mort sent encara un xiquet, el seu xiquet, aquell que els acompanyava a l’era sempre corrent i tirant pedres a gats i gossos. I ella no s’ho creía, però poc a poc s’ho va anar creguent i quan son pare la va manprendre per davant i li va dir que ja estaba be de tant de plorar i de fer la mà, que ja estaba en edat de casar-se i que el desgraciat ixe no havia de tornar al poble i més li valdria que ni se li ocurrira, i que el que tenia que fer era casar-se amb el Gabriel que era bon xicot i amb ell no li faltaría mai de res, ella va cedir.

I just una setmana després de la boda va tornar Visantet. I aleshores se li va barrejar tot al cor i tornava a plorar quan ningú la veia i es quedaba a soles, plorava de ràbia, de por, d’alegria i de tristesa, tot alhora, i va arribar a pensar que el que li passava es que s’havia tornat boja.

Visantet ja tenia la fama feta al poble abans d’arribar, i quan va tornar, ningú li ho va posar fàcil. Ell feia la seua vida sense molestar a ningú i mai li va dir res. Ella, les poques vegades que se’l va trobar pel carrer no es va atrevir de mirar-li a la cara.

I així pasaren els anys, i la vida, més be o més mal, amb més o menys penúries típiques de la posguerra, de la fam i del régim, va anar transcorrent sense tindre massa sal ni massa sucre. El Gabriel no va ser capaç de donar-li mai un fill i en el temps, ni de intentar-ho tampoc, ja que va començar a beure més diners dels que guanyava i a donar-se a la mala vida. No parlaven mai de la guerra, encara que també fòra cas, per a lo poc que parlaven, i ella es va quedar amb les ganes de preguntar moltes coses.

I després va morir el Gabriel, i allò la va aliviar d’una manera que no se l’esperava, malgrat de ser i de considerar-se una bona cristiana sabia que anava a estar millor així.

Però tampoc s’atrevia a anar a parlar amb Visantet i preguntar-li com estaba, i més ara que la germana se’n havia anat a la ciutat amb el seu fill major perquè estava delicada.

Fins que un dia va pensar que ja estava be de tot allò i al anar a missa de nou tornà a passar com cada matí pel carrer de Vicentet i es va parar davant de la cortina mig alçada, però ell no li va dir res. Va mirar a banda i banda del carrer i no va vore ningú més, i es va acostar a la porta espaiet per si estava dormint i va alçar la persiana.

Visantet estava assegut a l’engrunsadora on seia tots els matins,  mortet i amb mig somriure als llavis, i en la mà tancadeta asomava una medalleta de la Mare de Deu dels Desemparats, que ella de seguida va reconèixer, i no li va fer falta preguntar res més.

Anuncios

Un pensamiento en “Visantet i Visanteta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s